La llengua és un sistema de signes que els parlants aprenen i així es poden comunicar entre ells. Hi ha el codi oral i l'escrit.
No existeixen situacions de comunicació exclusives de l’oral i de l’escrit. En l’antiguitat, hi havies unes comunicacions pròpies de l’oral, com el diàleg, i unes altres pròpies de l’escrit com la història escrita. Actualment, amb el desenvolupament econòmic ha ajuntat els dos codis; existeix la possibilitat de comunicar-se a distància i ha permès que l’escrit pugui ser immediat.
La relació oral-escrit ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història. Per als medievals l’escrit en llatí era molt més important de l’oral, en canvi al segle XX l’oral és l’únic objecte dels seus estudis.
Gérard Vigner al 1982 analitza la qüestió des de l’òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit.
En la concepció tradicional, l’escrit constitueix el model normatiu que cal aprendre i seguir. La gramàtica és oracional i prescriptiu de l’escrit i la llengua es presenta monolítica i neutra. Els textos son descontextualitzats.
L’escrit com a codi segon es fonamenta en els plantejaments de la lingüística moderna, segons els quals l’oral és primordial i l’escrit se li subordina.
Els estudis gramaticals es basen en l’anàlisi de les oracions i els aprenents adquireixen prioritàriament el sistema fonològic i el llenguatge transaccional dels diàlegs.
La tercera concepció considera que l’oral i l’escrit són dos codis diferents i autònoms que vehiculen la mateixa llengua. Es basa en els estudis de la gramàtica del discurs que analitzares els textos de la llengua.
Vigner dóna suport a aquesta última concepció, afirma que des dels seus orígens l’escrit va ser concebut per emmagatzemar informacions i no pas per registrar la paraula.
També recorda que no existeixi una correspondència unívoca entre sons i grafies i que estableixi un paral·lelisme exacte entre els dos canals. Segons ell, aquests arguments justifiquen l’autonomia dels dos codis i la convivència de tractar-los equitativament i per separat en l’aprenentatge de llengües.
Leonard F.M. Scinto al 1986 analitza la qüestió des d’una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral-escrit.
En el model dependent, es considera l’oral com la manifestació primera i principal del llenguatge, i l’escrit com una mera transcripció gràfica del primer, que només pot ser utilitzada a través de la correspondència amb l’oral. Els principals arguments són:
- Filogenètic: l’oral va néixer molt abans que l’escrit.
- Ontogenètic: els nadons adquireixen fàcilment i de forma natural l’oral.
L’oral és la manifestació natural del llenguatge, l’escrit un simple calc cultural.
En el model independent sosté l’oral i l’escrit com a independents, dues manifestacions.
En el model equipol·lent postula que l’oral i l’escrit tenen característiques estructurals comunes. Entre les característiques destaca la correspondència entre so i grafia.
En resum, tant Vigner com Scinto defensen l’autonomia de l’escrit respecte l’oral. El primer des de l’òptica de la didàctica de l’expressió escrita, el segon des del camp de la psicolingüística, suggereixen que l’escrit no necessita l’oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l’aprenentatge de la llengua.
En general podem parlar de les següents característiques:
Codi oral
|
Codi escrit
|
Diferències contextuals
Canal auditiu
|
Canal visual
|
El receptor percep successivament els diversos signes del text
|
El receptor els percep simultàniament
|
Comunicació espontània
|
Comunicació elaborada
|
Comunicació immediata en el temps i en l’espai
|
Comunicació diferida
|
La comunicació és efímera, és a dir, les paraules són perceptibles, només el temps que duren a l’aire
|
La comunicació és duradora, és a dir, les lletres es queden gravades en un suport estable
|
Utilitza molt els codis no-verbals
|
Utilitza poc la disposició de l’espai al text
|
Hi ha interacció durant l’emissió del text
|
No hi ha interaccions durant la composició
|
El context extralingüístic té un paper molt important
|
El context és poc important
|
Diferències textuals
| |
Adequació
Tendència a marcar la procedència dialectal
|
Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor
|
Grau de formalitat baix
|
Grau de formalitat alt
|
Coherència
Selecció menys rigorosa de la informació
|
Selecció molt precisa de la informació
|
Més redundant
|
Menys redundant
|
Estructura oberta
|
Estructura tancada
|
Estructures poc estereotipades (marcades)
|
Estructura estereotipades ( més flexible)
|
Cohesió
Menys gramatical ( pauses i entonació)
|
Més gramatical
|
Utilitza codis no verbals i elements paralingüístics
|
Utilitza pocs codis no verbals i pocs elements paralingüístics
|
Freqüència alta de referències exofòriques
|
Freqüència alta de referències endofòriques
|
Gramàtica, fonologia i grafia
Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids
|
No incorpora aquestes formes
|
Gramàtica morfologia
Preferix solucions poc formals
|
Solucions formals
|
Gramàtica (sintaxi)
Utilitza estructures sintàctiques simples
|
Ús freqüent d’estructures més complexes
|
Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades
|
Absència d'aquest tipus d’estructures
|
Ordre dels elements de l’oració és força variable
|
Ordre més estable dels elements de l’oració
|
El·lipsis freqüents
|
El·lipsis menys freqüents
|
Gramàtica lèxic
Lèxic no marcat formalment
|
Lèxic marcat formalment
|
Freqüència baixa de mots
|
Freqüència molt alta de mots
|
Accepta la repetició lèxica
|
Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims
|
Ús de proformes i hiperònims
|
Tendència a usar els mots equivalents i precisos
|
Ús de tics lingüístics
|
Absència d’aquests elements
|
Ús de mots crossa
|
Tendència a eliminar-los
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada